Patricia Evangelista: "Un d'ells em va dir: «No soc mala persona, és només que algú els ha de matar»"

BarcelonaPatricia Evangelista es defineix com una "periodista de trauma", que ha après a investigar morts violentes intentant no contribuir al trauma dels familiars de les víctimes. Com a periodista de Rappler, el mitjà online fundat per la Nobel de la pau Maria Ressa, Evangelista va investigar desenes dels assassinats perpetrats durant la guerra contra les drogues del president filipí Rodrigo Duterte, que va deixar almenys 6.000 morts, segons dades oficials. El seu llibre, Algú els ha de matar (Comanegra), ple d'històries brutals i meticulosament contrastades, podria ser presentat com a prova condemnatòria en el judici contra Duterte, que està detingut a la Haia, acusat de crims contra la humanitat pel Tribunal Penal Internacional (TPI). La primera oferta de traducció del seu llibre (original en anglès) que va rebre arreu del món va ser la que li va fer Comanegra per editar-lo en català. Ara, Evangelista és a Barcelona com a quarta resident internacional del CCCB, un projecte realitzat en col·laboració amb la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i la Fundació Privada Mir-Puig.

Aquesta setmana Rodrigo Duterte ha guanyat les eleccions a l'alcaldia de Davao des de la presó de la Haia.

— Duterte té encara molt de suport a les Filipines i una influència enorme. En aquestes eleccions de mig mandat també han sortit elegits senadors l'exassistent del president Duterte, que era cap de llista del partit, i el tercer de la llista, que era l'excap de policia durant la presidència de Duterte, és a dir, l'arquitecte de la guerra contra les drogues. Per tant, si aquestes eleccions es consideren un referèndum, la gent no ha votat en contra de Rodrigo Duterte.

¿Com s'explica que tanta gent encara li doni suport després de 6.000 morts (30.000 segons les ONG)?

— Hi ha molts motius diferents. Molta gent encara és fidel a la seva història del 2016, quan es va presentar a la presidència i va agafar totes les pors, les incerteses i els greuges de les Filipines, alimentades per dècades d'infelicitat, desigualtat i pobresa, i va donar un nom a l'enemic. Ho va anomenar el flagell de les drogues il·legals. Va dir que les drogues eren responsables del desastre en què es trobaven les Filipines i que ell mataria per destruir-les. Va dir que els drogoaddictes eren arrogants, sense cor i sense cervell, i va prometre matar-los, perquè ell mateix ho havia fet quan era alcalde. Sense burocràcia, ell hi posaria fi l'endemà. No només explicava una història, sinó que ell era la història, la personificava. I compartia la mateixa ràbia que tothom: "No soc ningú especial, només soc un assassí normal", va dir.

S'esperava la seva detenció a Manila?

— Va ser una gran sorpresa. Jo em vaig assabentar un dia abans que hi havia aquesta possibilitat, però la vaig descartar.

El president Ferdinand Marcos Jr. va ordenar la seva detenció perquè l'aliança política entre tots dos s'havia trencat. Per què s'ha trencat?

— Els Marcos i els Duterte es van presentar junts a les eleccions, però òbviament hi ha una lluita pel poder. El president Marcos és el fill del nostre exdictador. La vicepresidenta Sara Duterte és la filla del nostre exautòcrata. Durant la campanya, tots dos van fer discursos populistes i moltes promeses als més vulnerables i pobres. Tots dos expliquen una bona història. Però no hi havia gaire cosa que els unís més enllà de la intenció de guanyar les eleccions.

Expliquen la mateixa història?

— Expliquen històries diferents. Sembla que el país és menys violent perquè Rodrigo Duterte va dimitir. Però això és només perquè no hi ha una persona darrere del podi dient que cal matar la gent. Marcos és més tradicional, més diplomàtic. Però això no vol dir que per a les persones que han patit la guerra contra la droga sigui millor.

Què passa amb els supervivents d'aquesta guerra ara que Duterte ja no hi és?

— No crec que Duterte hagi deixat mai realment el país. Potser ja no és president, però el seu llegat romandrà. Les Filipines s'enfrontaran a generacions de traumes després d'això. Seran els fills que van veure assassinar els seus pares, o els nens que van veure els cossos al carrer o que ho van veure a la televisió, i a qui se'ls va dir que així és com es fa justícia. Caldrà molt de temps per poder lidiar amb aquest llegat.

Vostè ha entrevistat moltes víctimes i familiars. Quin patró va trobar en els assassinats?

— Quan reps una trucada, hi ha un cadàver. Pot ser un tiroteig des d'un vehicle. Sovint ni s'afanyaven a fugir perquè hi havia molta impunitat. En altres casos mataven algú en un lloc i tiraven el seu cadàver en un altre lloc. De vegades era una operació policial en què s'afirmava que era una mort legítima perquè la persona havia contraatacat. D'altres eren assassinades per vigilantes, els homes pagats per la policia, o com diuen els informes policials: "homes armats desconeguts". Altres vegades es tractava d'un salvage, com anomenàvem quan una persona és torturada i deixada a terra amb el cap embolicat amb cinta adhesiva, les mans lligades, els peus lligats i un cartell al costat que diu "Traficant de drogues, no segueixis els meus passos". Són assassinats que serveixen d'exemple al públic.

Qui eren els morts?

— L'objectiu dels assassinats eren traficants de drogues i consumidors de drogues, incloent-hi els de marihuana, però també es mataven advocats, activistes, periodistes... Sense oblidar els nens que van morir en el foc creuat.

Això s'ha aturat ara amb el president Marcos?

— No, no s'ha aturat completament. Encara hi ha presumptes addictes i presumptes criminals que són assassinats. Encara hi ha impunitat, i periodistes que també són assassinats. Simplement no és tan públic com durant la guerra contra les drogues.

També va entrevistar vigilantes. Com es converteix en un assassí una persona normal?

— Hi ha algunes persones que maten pels diners i perquè realment no veuen els morts com a persones. Però hi ha qui ho considera una croada. N'he entrevistat dels dos tipus. Un em deia que ell era bona persona, que anava a l'església, tenia família... Li vaig preguntar com se sentia al matar, i em va dir que era "com l'addicció a les drogues: primer tens por, però després estàs bé". "Per què mates?", li vaig preguntar. "No soc mala persona –em va dir–, és només que algú els ha de matar" (some people needs killing).

Aquesta normalització de la violència és el que va aconseguir Duterte amb la seva història.

— Sí, és la gramàtica de la violència, el que passa quan els autòcrates criden a la guerra contra algú i diuen que aquesta gent no és humana. Les Filipines no són un cas aïllat, pot passar a qualsevol lloc del món. El llenguatge d'un autòcrata és dramàtic i és fàcil substituir el complement directe de la frase. Pots canviar el nom de drogoaddicte pel de criminal, immigrant, periodista o activista, i després dir que està bé matar-los, que mereixen morir perquè no són humans.

Explicar-ho, com ha fet vostè en els seus articles i ara en aquest llibre, pot canviar les coses?

— La feina del periodisme és recordar a la gent que per cada home assassinat es mata la seva família, la seva comunitat, i això passa de generació en generació. Però crec que no pots fer aquest tipus de periodisme si tens expectatives de canvi. La meva feina és fer un registre, perquè és important mantenir un registre dels fets. Es tracta d'honrar les històries dels que s'han atrevit a explicar-les, perquè són ells els que han decidit fer-ho. Donar-los l'esperança que això importa a altres persones. Però no crec que el que faig salvi vides, o que canviï la política. Perquè si ho cregués ja hauria deixat la meva feina.

Espereu que el TPI faci justícia?

— Duterte tindrà un judici just a la Haia. Les persones que van ser massacrades per la policia no van tenir un judici just. Moltes persones han passat anys intentant demostrar que els seus marits, fills o germans eren humans, cosa que se suposa que no hauries d'haver de demostrar. Han hagut d'explicar coses com "El meu marit em feia cafè cada matí". Ara espero que la veritat sigui escoltada [a la Haia]. Espero la possibilitat d'una rendició de comptes.