L’edició de Col·lapse de dissabte a la nit es titulava La promesa, perquè era el dia que Àngel Llàcer presentava el programa tal com li havia promès Ricard Ustrell feia temps. Les estrelles es deixen la joguina. L’edició s’hauria pogut titular La impostura, perquè tothom semblava representar un paper. Llàcer ho va convertir en una festa a mida per portar els amics. La gràcia està en subratllar-ho, perquè l’espectacle exhibeixi la cosa personal. Fan el xou del col·leguisme i ensenyen la rebotiga emocional dels famosos. És allò del som importants, però humanitzem-nos, que a la gent li agrada. “Moltes gràcies per ser aquí”, va dir Llàcer a Carlos Latre. I se li va escapar el riure per haver de fer servir aquella formalitat amb algú de confiança. Llàcer té molt après el seu personatge televisiu i l’executa amb una eficàcia altiva. L’esperpent va arribar amb l’entrevista a un addicte al porno que no vam entendre què pintava allà al mig: un home a les fosques, encaputxat, amb la veu distorsionada i dues llumetes en comptes d’ulls. Era un ésser sinistre. “Per què has vingut?”, li va deixar anar Llàcer, com si l’individu s’hagués presentat ser avisar. “Quin problema tens? Què et passa?”, li va insistir. I l’home va explicar que amb el seu testimoni volia ajudar molts nens i moltes nenes. Encara feia més por. Entre la sala vermellosa i la girafa al darrere, allò era pitjor que La jugada de Maquiavel. Semblava l’encarnació del mal o una broma que acabaria amb sorpresa. En tot cas, en un especial sobre la sexualitat dels adolescents de TV3 ja va sortir una addicta al porno sense que calgués aquell muntatge morbós.
El clímax del programa va ser l’entrevista en pròpia porta a Ricard Ustrell. Que algú es faci entrevistar en el seu propi xou és un acte de vanitat sorprenent. Això sí, Ustrell va fer veure que li costava però que era un caprici de Llàcer, com si el director perdés el control del seu espai. L’avinentesa va servir per oficialitzar que Ustrell deixa Col·lapse i anunciar la vacant. Llàcer li va fer una entrevista d’amic per convertir-lo en l’heroi del món laboral i familiar. El repicó final va ser Jordi Basté. El periodista de RAC1 va estar clarament incòmode i insegur tota l’entrevista, i no semblava només culpa de la butaca. “Al Ricard el volia protegir. A tu no!”, li va dir Llàcer quan Basté va remugar per algunes preguntes. Un punt en comú que van tenir les respostes de Carlos Latre, Ricard Ustrell i Jordi Basté va ser l’ambigüitat i la indefinició que tenien, amb més retòrica que franquesa. És quan apareix aquesta impostura que tens la sensació que el relat que s’explica és un aparador que no té res a veure amb la realitat.
La trobada final dels dos rivals de la ràdio matinal va ser una posada en escena que, malgrat l’esforç de tots per normalitzar-la, no va transmetre ni especial sinceritat, ni diversió, ni bon rotllo. Potser va ser la sobredosi d’ego que hi havia al plató, que no deixava espai per a res més.
