Aquest dimarts s’ha signat el Pacte Nacional per la Llengua, un acord que pretén impulsar l’ús social del català i revertir una tendència preocupant: el retrocés continuat que pateix la nostra llengua des de l’inici del segle XXI. Aquest pacte arriba després d’anys en què la llengua havia deixat de ser una prioritat política malgrat les evidències de reculada. Fou amb el govern del president Pere Aragonès que es van posar les bases d’aquest pacte que ara s’ha rubricat, amb la voluntat de situar el català de nou al centre del debat públic i de les polítiques de país.
Les dades parlen per si soles. En només dues dècades, l’ús habitual del català ha passat del 46% al 32% de la població. I si posem el focus en les generacions més joves, aquest percentatge és encara més baix. Aquesta davallada s’explica, sobretot, per dos fenòmens socials de gran abast que han impactat de ple en la nostra societat.
El primer gran canvi és demogràfic. Catalunya ha passat de ser un país de set milions d’habitants a tenir-ne vuit en només vint anys. I, segons les previsions, en la pròxima dècada arribarem als vuit i mig. Aquest creixement es deu principalment a l’arribada de nouvinguts que, en termes generals, tenen un coneixement escàs o inexistent de la llengua catalana. Tot i que en termes absoluts hi ha avui més persones que poden parlar català que fa vint anys, en termes relatius la llengua ha perdut pes. La incorporació de nous catalans a la nostra societat no ha anat acompanyada, en molts casos, d’una integració efectiva en la llengua pròpia del país. I això no és només responsabilitat de les persones nouvingudes, sinó d’una societat que, massa sovint, no ha sabut generar prou incentius ni contextos reals per fer del català una llengua d’acollida.
El segon gran canvi és tecnològic. La revolució digital ha alterat de manera radical els hàbits de consum audiovisual i comunicatiu de la ciutadania. Les noves generacions viuen immerses en un entorn dominat pels videojocs, les plataformes globals i les xarxes socials, on el català és gairebé invisible. En aquest ecosistema, el castellà i l’anglès tenen un predomini aclaparador. El paper que durant anys van jugar els mitjans de comunicació, com TV3, en la normalització del català entre infants i joves ha quedat quasi esvaït. Avui, molts adolescents no consumeixen cap contingut en català més enllà del que escolten a l’aula. En aquest panorama, però, hi ha la feliç excepció de la ràdio en català, gràcies als històrics resultats de RAC1 i a la constància de Catalunya Ràdio, que han sabut connectar amb públics de tota mena sense que la llengua sigui un obstacle.
Però més enllà d’aquests factors externs, hi ha una qüestió de fons que condiciona el futur del català: el prestigi social. La salut d’una llengua depèn, principalment, dels seus parlants i de l’orgull amb què la defensen. I, malauradament, avui, molts joves no associen el català a un símbol de modernitat, de llibertat o d’oportunitat. Parlar-lo en certs contextos genera incomoditat o, fins i tot, una certa vergonya. El canvi automàtic al castellà per no semblar estrany s’ha convertit en un reflex cada vegada més habitual. I és així com el català queda restringit a l’àmbit acadèmic o familiar i perd presència en l’oci, en les relacions socials i al carrer.
El Pacte Nacional per la Llengua, a més d’impulsar polítiques públiques, hauria de servir per construir un relat col·lectiu de compromís amb la llengua. Només si els catalanoparlants utilitzem amb normalitat el català en tots els àmbits es podrà revertir la situació crítica que ens dibuixen les dades. Una llengua no es protegeix només amb lleis i decrets, sobretot es reforça amb l’ús diari i la convicció íntima que forma part essencial de la identitat compartida.
I és evident que aquesta tasca es fa millor des del consens. Que Junts i la CUP es desmarquin del Pacte debilita el missatge i la capacitat d'acció i trenca una dinàmica històrica en què les decisions polítiques sobre la llengua eren compartides per àmplies majories. Que Òmnium, la Plataforma per la Llengua, els sindicats i la majoria de partits hi donin suport és positiu, però la divisió resta força i claredat a l’objectiu comú.
D’aquí a pocs dies, el Consell de la Unió Europea votarà sobre l’oficialitat del català a Europa. Si s’aprova, serà un fet històric i un impuls importantíssim que hem de saber aprofitar per reforçar el prestigi de la nostra llengua. La Catalunya dels vuit milions necessita una llengua que ens uneixi, que ens representi i que ens projecti cap al futur. I això només serà possible si ens conjurem, sense complexos ni excuses, per parlar-la.
