Fa un dia gris a Londres, hem aterrat sota una densa capa de núvols, però com a mínim no plou. He d’anar a la seu de Prospect Magazine, on Alan Rusbridger i la Joseph Rowntree Foundation ens han convidat a explicar polítiques d’habitatge des de diferents països, i he aterrat a Gatwick. Control de passaports; quin pas enrere que ha fet el Regne Unit. Superat l’escaneig del passaport, la màquina m’obre les portes del regne. Gatwick és a 40 km de Londres i la via del tren travessa un paisatge completament urbanitzat. És com si Barcelona tingués cases i barris fins a Sitges; com si la metròpoli s’hagués menjat el delta del Llobregat i el massís del Garraf per convertir-ho en una megaciutat. Més tard, a la xerrada, analitzarem per què tampoc les ciutats grans no han resolt les desigualtats en matèria d’habitatge, però anem per parts.
La Joseph Rowntree Foundation és una fundació independent del Regne Unit dedicada a combatre la pobresa i la injustícia social. La va fundar fa més de cent anys l’empresari Joseph Rowntree amb l’objectiu d’abordar les causes profundes dels problemes socials que afectaven els més vulnerables, i van començar promovent la ciutat-jardí de New Earswick, als afores de York, que va projectar Raymond Unwin. Va ser la traducció física d’un compromís social per allotjar en condicions la població que malvivia als afores de les ciutats industrials. Encara avui el barri és una demostració pràctica de com una bona arquitectura, en un entorn verd i bonic, ha permès al llarg dels anys que hi hagin viscut diversos residents amb un fort sentit de pertinença, estabilitat i vincles personals. Caminant-hi, un no s’adona que és en un barri d’habitatges socials: no difereix massa de l’exclusiu barri de Hampstead a Londres, una obra dels mateixos arquitectes pocs anys després. Ara la Fundació gestiona una cartera de més de 2.600 habitatges socials, i en tenen 1.000 en diverses fases de projecte fins a l’any 2030.
A la sessió també hi va assistir Teija Ojankoski, de la Fundació finesa Y-Säätio, que fa més de quaranta anys que és la punta de llança en la producció d’habitatge per a persones sense llar. Entenen que el sensellarisme no és només un repte individual, sinó un problema de la societat en el seu conjunt. Parteixen de la convicció que la llar és la base sobre la qual es construeix la vida, i compten amb un parc d’habitatges envejable: 11.000 habitatges de lloguer assequible d’iniciativa privada (sense ànim de lucre) en un país de 5,6 milions d’habitants.
Ara el Partit Laborista anglès i el primer ministre, Keir Starmer, han fet de l’habitatge assequible la seva bandera i han promès impulsar la construcció d’1,5 milions d’habitatges durant els cinc anys de legislatura. Per a tal fi, han compromès un pressupost de 46.000 milions d’euros per a ajuntaments, entitats i promotores, per ajudar-los a sufragar la compra d’habitatges buits i construir-ne de nous.
El més interessant de la sessió van ser les preguntes (difícils) d’Alan Rusbridger i les d’un públic molt participatiu (fonamentalment promotors, fons d’inversió i professionals del sector de la construcció). Per què no acaba d’arrencar la construcció d’habitatge públic, malgrat que els diners hi són? Per què no es taxa diferent la propietat i en especial l’acumulació d’habitatges? Com es combat l’augment del preu del sòl per processos especulatius? El negoci de la construcció, en temps de crisi de l'habitatge, és molt lucratiu perquè hi ha molta demanda (es creen més llars que no pas pisos construïts) i l’obra acabada es ven amb importants marges. En canvi, fer habitatge de lloguer social no genera marge i no es recupera la inversió fins al cap de molts anys, com a mínim durant tres o quatre dècades.
Un altre gran fre és el del planejament urbanístic. L’urbanisme al Regne Unit és més flexible que el nostre, però arreu els plans generen una aversió frontal i molts promotors prefereixen retenir el sòl i no edificar-lo fins que arribin temps més favorables. En el cas d’Espanya, el posicionament contra la transformació està bastant legitimat després dels anys de la bombolla i de creixement desenfrenat que van permetre qualificar grans àmbits de creixement en ciutats de la costa, sovint per atendre el “producte” que volien les immobiliàries: segones residències i xalets unifamiliars. Però vint anys després, teòricament, hauríem de tenir més mecanismes per promoure sòl per a tinences alternatives (lloguer social, cooperatives, drets de superfície).
Les ciutats europees que es van fer grans a finals del XIX i inicis del XX van fer-ho amb un propòsit molt concret: habilitar sòl barat per fer cases fora de la lògica de mercat, impedint l’especulació i afavorint que les entitats sense ànim de lucre (cooperatives i fundacions) construïssin sobre els terrenys públics per oferir lloguers socials. Ara que a Catalunya s’han de fer 50.000 habitatges, més enllà de la forma i la ubicació dels nous barris, cal crear les condicions perquè s’hi facin llars amb règims de tinença innovadors. L’urbanisme i l’habitatge, com en temps de Fourier, Cerdà, Ebenezer Howard, Geddes i Soria y Mata, tornen a necessitar-se.
