L’hora més silenciosa en el diari d’un soldat (1938)
Peces històriques
De l’article de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) a Meridià (20-V-1938). El maig d’aquell any a Catalunya havien estat cridats a files els nois de 17 i 18 anys per combatre en primera línia al front de l’Ebre. En aquest escrit l’escriptora Mercè Rodoreda hi destil·la la seva intensa sensibilitat pel món interior de persones senzilles com aquells joves herois anònims que morien per protegir la gent de rereguarda. Avui l’IEC inaugura a la seva seu el jardí Mercè Rodoreda, autora que també va elevar l’ofici de jardiner a la categoria de personatge distingit en la cura de flors i plantes.
He sortit a respirar la nit. M'he sentit pobre dintre el meu vestit de soldat, i el meu cor s'ofegava. Conservo la meva fe de sempre. Encara vull. He vist la mort: a cada moment veig la mort i això em fa estimar terriblement la vida. Un repòs no sé on, el necessita massa la meva ànima. Un repòs d'uns quants minuts només per a començar amb més braó la lluita. He de defensar tot l'esdevenidor. Hi ha moments en què penso que només lluito per mi mateix, car darrera meu no queda cap cosa. Tot el que jo estimava ha passat i només tinc un fusell per companyia. És tristament lluny la meva joventut que ha colgat els meus somnis. S'han esvaït noms estimats i ran del meu cor hi ha buits immensos. I ara he sortit a respirar la nit... Que bona!... He begut vent i m'he embriagat de soledats. I m'he horroritzat de pensar que encara podien venir somnis. Un dia moriré de cara contra la terra i un, que no m'haurà estat company, amb el peu em girarà per veure si soc mort: trobarà aquests papers escrits dintre la meva butxaca. Segurament aprofitarà les meves sabates i llençarà aquests papers. Dintre el meu vestit de pobre soldat duc tot un món de misèries i un nom de dona com un punyal al mig del cor. Annabel? Quina grandesa, aquesta nit, Annabel!... Si fossis al meu costat t'agafaria el pit i m'enterraria dintre la teva boca. No veuríem la nit ni el fang que em gela els ossos. Però tu vas fugir... Hi havia massa claror dintre teu i t'ofegaven les tenebres. Vas fugir amb els teus cabells plens de lluna i amb la teva cintura on les meves mans havien reposat tant. Vas anar-te'n silenciosament: quan vaig adonar-me'n, els meus braços ja només van trobar la nit i tu t'havies tornat una estrella. En aquesta nit que he respirat adés, no hi havia estrelles. Només terra sota els meus peus i olor de sang en la primavera. Ai, Annabel dolça, que potser la vida un dia et rebatrà novament contra el meu cor de soldat obscur sense nom i sense glòria. Per a tu són tots els combats. I en els moments de més perill el teu nom és a la meva boca. Si tornaves, estrella, què seria de nosaltres? Aquí, de cara al sud, escric sense saber què penso. A la meva esquerra hi ha el mar. Si tus sabies caminar-hi jo vindria junt a tu i et demanaria perdó per si la meva companyia t'era nosa. Tinc els peus desfets... Voldria un gran repòs al mig del mar i contra tots els meus sentits una estrella. [...] No temis, Annabel, que no puc defallir. Vas ferir-me fort i costa de redreçar-se. [...] Faré que l'hora de la meva mort sigui sagrada i jo mateix em perdonaré. Passaran els soldats sobre la meva sang ja morta, passarà el temps i el destí, vindran les nits amb les primaveres, cap estrella blanca no m'haurà plorat. Però la terra que m'haurà begut encara dirà el teu nom, perquè n'ets filla, i dintre la terra aquesta jo repetiré el teu nom. T’estimo, Annabel, aquesta nit...
