Que Donald Trump, al contrari del que se sol dir, és un personatge absolutament previsible és una cosa que ja vam dir aquí (i que algú ha repetit), i l'actuació del president dels EUA no fa més que corroborar-ho. La seva envestida brutal contra les universitats americanes, i en particular contra Harvard, no és altra cosa que una erupció populista d'una vulgaritat que ens pot semblar insòlita però que té arrels antigues i profundes. Es pot qualificar, si així es vol, de guerra cultural, perquè és una etiqueta que agrada als pedants, però en realitat es tracta del vell ressentiment contra l'elitisme que per a alguns sectors de la societat representen la cultura, el coneixement i els estudis superiors. No cal anar-se'n als Estats Units d'Amèrica: a casa nostra tenim una població amb percentatges alarmants d'abandonament escolar, i aquest és terreny adobat per a la suspicàcia contra els estudis, els estudiants, els llibres i etc.
Els populismes de dretes i d'esquerres han presentat sovint els universitaris i els intel·lectuals com a enemics del poble senzill, representat pel líder de torn. Això va arribar a un paroxisme sagnant a la Cambodja de Pol Pot, on els khmers rojos, que es declaraven comunistes, van perpetrar, entre 1975 i 1979, un genocidi de dos milions de víctimes, en què n'hi havia prou de dur ulleres per ser detingut, torturat i executat. No és broma. Inspirats en els textos de Stalin i Mao (la Revolució Cultural), Pol Pot i els seus sequaços pretenien instaurar una societat maoista, sense religió, dedicada a l'agricultura i la ramaderia. Les ulleres es van convertir en símbols del capitalisme i de l'elitisme universitari, i mereixien càstig de mort, com tots aquells que es dediquessin a professions relacionades amb el coneixement i la seva transmissió: mestres i professors, escriptors, periodistes, etc. I, per descomptat, la comunitat universitària.
El ressentiment antiacadèmic i anticultural és estès avui dia entre les franges més desafavorides de les societats occidentals, aquelles a les quals els líders d'extrema dreta adrecen els seus discursos inflamables. En el cas de Trump no s'ha de descartar un component personal, perquè ell mateix va ser un estudiant universitari ben mediocre, que va assistir dos anys a la Universitat de Fordham, de jesuïtes, i es va acabar traient el títol d'econòmiques a l'escola de negocis Wharton de la Universitat de Pensilvània. Trump deu gaudir venjant-se del que ell deu veure com els petulants alumnes de les universitats privades i públiques, i de passada persistiria en la seva croada de replegament i tancament nacionalista, per la via de prohibir l'arribada d'estudiants estrangers. L'odi contra la cultura és extremadament vulgar, però té adeptes, i en aquest sentit s'han d'entendre també els atacs trumpistes contra estrelles de cinema o de la música com Meryl Streep, Taylor Swift o Bruce Springsteen: com més famós és l'artista (o més prestigiosa és la universitat que ataca) més repercussió obtenen els seus brams d'ase.
