El 'joc de trons' de sindicats i partits: qui és més proper a qui?

BarcelonaLes relacions entre els partits d'esquerres i els grans sindicats són tan velles com el moviment obrer. El primer líder de la UGT, Pablo Iglesias, també ho va ser del PSOE, de la mateixa manera que CCOO va néixer impulsat per militants del Partit Comunista (i a Catalunya, del PSUC). Des de la Transició, aquestes relacions han anat fluctuant fins a consolidar-se un marc de col·laboració estable a les institucions. Però malgrat les simpaties polítiques, de portes cap enfora els sindicats reivindiquen la seva independència i pressionen perquè els partits els assumeixin l'agenda. Per exemple, la reducció de la jornada laboral, l'augment dels salaris i la garantia d'un habitatge assequible. Ara bé, qui és més proper a qui en el tauler polític i sindical de la Catalunya post-Procés?

Al PSC asseguren que estan en "conversa permanent" amb CCOO i UGT, els dos sindicats més representatius a Catalunya, tot i que el lligam és més estret amb el segon, també per motius històrics. Fonts socialistes sostenen que la relació no es va ressentir ni tan sols quan els dos sindicats es van significar amb el dret a decidir i l'alliberament dels presos polítics (quan el PSC s'oposava a l'amnistia). Aquesta sintonia, però, no es va traduir amb un nomenament al més alt nivell quan els socialistes van arribar a la Generalitat: la cartera d'Empresa i Treball l'ocupa l'exconvergent Miquel Sàmper, amb un perfil més pròxim a la patronal.

Al sottogoverno, el sindicalisme va tenir millor sort. La secretaria general de Treball és en mans de l'exdiputat Pol Gibert, pròxim a la UGT, i la directora general de relacions laborals és l'exresponsable de Política Sindical de la mateixa organització, Núria Gilgado. La proximitat de la UGT amb la candidatura del president, Salvador Illa, a les últimes eleccions es va fer evident amb la incorporació del seu president, Matías Carnero, en la posició final de la llista, que va protagonitzar la polèmica contra l'expresident Carles Puigdemont, asseverant que havia "marxat plorant al maleter i qui sap si pixat i cagat". Ja a Palau, i en una picada d'ullet a CCOO, el Govern de Salvador Illa va situar al capdavant de la Direcció General del Diàleg Social, de nova creació, el sindicalista Ricard Bellera.

ERC, a tres bandes

Però, sota la batuta de Pepe Álvarez, UGT ha volgut ser la casa gran de les esquerres i transcendir les sigles socialistes. Una prova és el tàndem a la direcció a Catalunya: si Carnero va anar a les llistes del PSC, el secretari general, Camil Ros, va ser líder de les joventuts d'ERC. Les files d'UGT també han donat a ERC dos consellers de Treball els últims anys, Dolors Bassa i Chakir El Homrani.

Com se situen, ara, els republicans? Esquerra va fer canvis a la seva sectorial sindical fa poc més d'un any. Històricament representants d'UGT i CCOO es repartien la presidència dels quatre anys de mandat, dos per a cada sindicat. L'últim cop, però, aquest pacte es va trencar i CCOO va repartir-se els dos primers llocs de la sectorial amb la Intersindical en un acord en què UGT no va formar-ne part. El meló es reobrirà d'aquí a unes setmanes, perquè després del congrés s'han de renovar les sectorials. El debat que ha afrontat al llarg dels últims anys és la prova que Esquerra no té un sindicat de referència. De fet, al partit hi ha militants afiliats a la UGT, a CCOO o la Intersindical –informa Mireia Esteve. En qualsevol cas, fonts de la direcció remarquen que Oriol Junqueras té entre cella i cella enfortir la relació del partit amb el món del treball i que, per això, per primera vegada a la història d'ERC, s'ha creat una vicesecretaria sobre aquesta qüestió, que ocupa Laura Pelay, vinculada a la UGT.

La visita a Waterloo

La Intersindical és, precisament, el sindicat que ha anat a fer forat a l'òrbita independentista reivindicant-se com l'únic "d'obediència nacional" i participant en mobilitzacions com la Diada. A Junts també hi són propers –el seu líder, Sergi Perelló, ha anat més d'una vegada a veure l'expresident Carles Puigdemont a Waterloo–, malgrat que des de la direcció subratllen que també mantenen relacions amb UGT i CCOO (que són especialment bones, afegeixen, amb Ros). Aquestes relacions es podrien tensionar si Junts no avalés la reducció de la jornada laboral que vol aprovar el govern espanyol, tal com li van demanar Álvarez i Ros a Puigdemont quan el van anar a veure a la Casa de la República. De fet, l'objectiu dels juntaires ara és recuperar sobretot el vincle amb l'empresariat i les patronals que tenia l'antiga CiU, un propòsit que els facilita ser clau al Congrés dels Diputats.

La CUP també manté lligams amb la Intersindical, per bé que s'alinea més aviat amb el sindicalisme alternatiu representat a la Taula Sindical (on també hi ha COS, el sindicat de l'Esquerra Independentista, i Solidaritat Obrera). Amb la CGT, de caràcter anarquista, hi ha molta doble militància, com també amb els sindicats de l'àmbit docent i amb el Sindicat de Llogateres, admeten fonts del partit.

Els Comuns, aliats amb CCOO.

L'altre gran sindicat català, CCOO de Catalunya, té en els Comuns un gran aliat. Diversos dirigents en provenen i la seva cara més visible és ara la portaveu al Congrés i del partit, Aina Vidal. "Tenim una relació històrica amb CCOO, però també treballem amb altres sindicats com UGT i CGT", afirmen fonts dels Comuns, que destaquen que, com ERC, tenen una sectorial específica sobre el món del treball. En tenen una altra sobre moviments socials i entitats, des d'on han buscat afinitat amb el Sindicat de Llogateres i, recentment, amb Unió de Pagesos.

En canvi, en la dreta espanyolista les relacions amb els sindicats tradicionals de classe són nul·les. Fonts del PP català confirmen que no hi tenen cap connexió, mentre que Vox limita els seus contactes al seu propi sindicat, Solidaridad, una terminal més de la formació d'extrema dreta.

Per què aquest joc de trons?

Però, si aquestes sintonies existeixen, per què els sindicats no se signifiquen més clarament a favor dels partits? La resposta la dona el doctor en ciència política i professor a la UPF Javier Astudillo, que va fer la seva tesi doctoral sobre la relació entre el PSOE i la UGT. Ja des del segle passat, el sindicalisme europeu va entendre que, entrant a disputar la batalla electoral, tenia "molt poc a guanyar i molt a perdre". Primer, perquè això abocava els sindicats a haver de competir en lloc d'optar per negociar junts pels drets dels treballadors davant del poder. I en segon lloc, perquè si qui guanyava era un partit rival perdien poder negociador amb el nou inquilí a les institucions.

L'expert també apunta a la lliçó que el sindicalisme català va aprendre, en aquest cas, del País Basc, on des dels anys noranta els sindicats amb més pes són els nacionalistes ELA, vinculat al PNB, i LAB, vinculat a Bildu. Quan la Intersindical va començar a agafar força durant el Procés, CCOO i UGT van haver-se de moure en la qüestió nacional per evitar deixar vacant un espai que, apunta Astudillo, podia ocupar aquest sindicat.