Carolina Villacampa: “Els matrimonis forçats que es detecten són només la punta de l’iceberg”
Catedràtica de dret penal de la Universitat de Lleida
BarcelonaCarolina Villacampa és catedràtica de dret penal de la Universitat de Lleida, el 2017 va coordinar el primer estudi estatal sobre matrimonis forçats i actualment participa en un projecte europeu per identificar bones pràctiques per abordar aquest problema. Diu que el Regne Unit és el país on els matrimonis forçats s’han visibilitzat més en l'àmbit institucional i acadèmic, seguit d’Alemanya i Suècia. Espanya és a les beceroles.
Quin era l’objectiu de l’estudi estatal que va coordinar?
— Constatar l'existència de matrimonis forçats al país, establir el perfil de les víctimes, conèixer les dinàmiques d’aquests enllaços, saber com afloren els casos i quines són les entitats més eficients en la detecció. Vam contactar amb 518 entitats, tot i que només vam obtenir resposta de 150. També vam entrevistar trenta-quatre professionals i cinc supervivents.
I quines conclusions van extreure?
— De les 150 entitats que van contestar, 62 sí que havien detectat víctimes de matrimonis forçats i el més sorprenent és que la majoria de les víctimes havien nascut o s’havien criat aquí, tot i que tenien un background d’altres cultures. És a dir, l’estereotip d’immigrant de primera generació no ens el vam trobar.
De quina manera es detecten aquests casos?
— Els casos afloraven perquè les mateixes noies buscaven ajuda. És a dir, es negaven a casar-se o havien aconseguit sortir de la situació matrimonial. També ens vam trobar que les entitats que ho detectaven més eren les que tenien formació en aquest tema. Moltes vegades els arribaven casos de violència familiar i, quan rascaven, veien que eren casos de matrimoni forçat. Però del que no hi ha dubte és que els casos que afloren són només la punta de l’iceberg. L’important per detectar-los és que els professionals estiguin formats, i en el moment que vam fer l’estudi poques entitats tenien formació específica sobre matrimonis forçats.
A banda de formació, què més cal fer?
— El 2015, el Codi Penal va crear el delicte de matrimoni forçat, que preveu que es faci servir violència, engany o intimidació greu per forçar una persona a casar-se. En canvi, als casos que nosaltres ens vam trobar es feia servir el xantatge i una violència subtil. A més, el delicte de matrimoni forçat no inclou els matrimonis que no són formals, i la majoria de matrimonis forçats no ho són, no estan registrats, tot i que tenen plena validesa social de cara a la comunitat. O sigui, hem creat un delicte de matrimoni forçat que no serveix per a gran cosa.
És a dir, no tenim eines per combatre el problema.
— Actualment, participo en un projecte europeu per identificar bones pràctiques per a l’abordatge dels matrimonis forçats, i hem fet un estudi comparat de Finlàndia, Irlanda, Alemanya i Espanya. Espanya no ha recorregut al dret civil per prevenir aquest tipus de matrimonis.
Què vol dir?
— Per exemple, Espanya podria elevar l’edat per contreure matrimoni als 18 anys. Actualment, un menor emancipat pot casar-se als 16 anys. En canvi, la majoria dels països europeus estableixen els divuit anys sense excepció.
En quins altres aspectes estem endarrerits?
— A Espanya s’accepten els matrimonis per poders, i això fa que moltes vegades el pare vagi al país d’origen i actuï per poders de la filla. En altres països europeus el matrimoni només és vàlid si els dos cònjuges estan presents.
Hi ha alguna cosa més que puguem fer?
— Aquí, per establir una ordre d’allunyament, cal una denúncia penal si la víctima és major d’edat. Això posa aquestes noies en un carreró sense sortida, perquè estan obligades a denunciar la seva família perquè el jutge els garanteixi una protecció. I moltes vegades elles no volen denunciar, no volen que els seus pares hagin d’anar a un tribunal i siguin condemnats. Simplement, volen tenir algun tipus de protecció i marxar de casa temporalment. De fet, quan això passa, els pares acostumen a recapacitar.
I això sí que es fa en altres països?
— Al Regne Unit, que és el que està més avançat en aquest sentit, un jutge civil pot establir una ordre de protecció. I a Alemanya també. De fet, Espanya és un dels pocs països que només pot oferir protecció si es recorre a un procediment penal. Som els més punitivistes, però això no dona solució a aquestes noies.
