Lildami: "M'ha sortit un disc megacatalanista perquè és com em sento"

BarcelonaDalt d’un cavall blanc com Sant Jordi, Lildami, l’àlies musical de Damià Rodríguez Vila (Terrassa, 1994), torna a l’escena musical des de la portada del seu quart disc, titulat Bentornat (Halley Records). Són nou cançons curtes, que cavalquen cap a ser hits, en les quals el músic rapeja en català, juga amb paraules i sonoritats populars, hi aboca referents generacionals i parla dels seus deu anys en aquest negoci. Divendres va estrenar gira a Terrassa i el dissabte 17 de maig actua al festival Maleducats al Parc del Fòrum de Barcelona, inici d’una primavera i estiu intensos.

Bentornat podem dir que és un disc que defensa la tradició catalana sense complexos, que vol dir rellegint-la des de la modernitat?

— Sí, m'agrada molt dit així. M'ha sortit un disc megacatalanista quan no en tenia la intenció, quan vaig començar a fer-lo. Sí que a mesura que he anat avançant, he anat trobant referències i el miro ara i, hòstia, és que cada tema té alguna cosa que recorda el folklore, la cultura o tot el que ens envolta de Catalunya. Fins i tot el Bentornat, que és un tema introductori, superfunky, de cop dic la mel i el mató. No ha estat conscient.

Et fa por fer un disc megacatalanista?

— Por per què?

Per les lectures polítiques que pot tenir.

— Per desgràcia estem en un moment en què, de qualsevol cosa que fas, sempre s'intenta buscar una lectura política, per una banda o l'altra. Llavors, no, perquè quan estàs fent música sempre t'arrisques que hi hagi una lectura errònia o diferent de la que vols donar, i també és la gràcia, que la gent pugui malinterpretar les teves frases. S'està arribant a fer una música en què es dona tot tan mastegadet, que no deixes lloc a les segones lectures o al que vol dir l'artista amb això. Però sí, és un disc evidentment catalanista perquè també és com em sento.

De fet, ara també hi ha molts artistes de gran èxit que revisiten la cultura popular en clau contemporània, des de Rodrigo Cuevas a Bad Bunny.

— L'últim disc de Bad Bunny agafa músics de Puerto Rico, agafa referències més clàssiques d'allà i crec que és el que és maco. El que a mi se’m fa estrany és estar aquí i buscar referències de l'altra punta del món, quan realment tenim una cultura de l'hòstia, música popular, una iconografia pròpia molt potent... Ja ho fan els americans, de samplejar el soul i el gospel, no cal que el samplegem nosaltres també. El meu entorn, el lloc on he crescut, és diferent d'on ha crescut una persona de Chicago. Si no tenim la mateixa vida ni la mateixa tradició, quin sentit té que jo intenti imitar aquesta cultura quan no és la meva? Hem intentat bentornar a la tradició catalana, a aquesta cultura, sense complexos, abanderar-nos-en.

Hi ha un referent proper i recent, com la sardana dels Tyets, que ha tingut molt impacte. Creus que els joves tenien el prejudici que la cultura catalana és una cosa menor o avorrida?

— O de vells. No ho sé. En el hip-hop hi ha molta penya que ja ha samplejat coses catalanes però potser pel gènere mateix no havien arribat tant, no hi havia uns exemples tan mainstream com el cas de la sardana dels Tyets. Jo al primer disc tinc un tema que es diu Serrallonga, al segon una havanera, sempre he intentat viure envoltat d'aquest imaginari, però per a aquest disc, que torno a rapejar més, volia potenciar tot això.

Home, fas marxandatge amb una rajola de ceràmica catalana!

— Es veu que el Guillem Gisbert també té rajoles... Però no m’ho he copiat. És cert que la meva portada remet directament a la rajola dels oficis tradicionals catalans. Em va venir la idea fa més de mig any, que era a Montserrat i vam comprar un parell de rajoles per a casa i vaig dir: "Tio, com no se li està traient partit a això, a aquesta iconografia, a aquest disseny tan potent? Vull que el meu pròxim àlbum sigui això i vull fer rajoles". Tot és una excusa per vendre rajoles.

Quines rajoles vas comprar?

— Dues. Una de la Moreneta de "benvinguts" que va duríssima, i una de "Déu vos guard" amb l'escut de Catalunya.

Tens alguna cosa especial amb la Moreneta i Montserrat? Apareixen molt al disc.

— Ja, doncs no et pensis. No hi tinc una dèria especial. Però és cert que és la muntanya que tinc a prop, de tant en tant anem a fer un volt a Montserrat, però fixa't que si hagués sigut més intel·ligent hagués pensat que aquest any era el mil·lenari i hi hagués jugat amb el màrqueting. Va ser quan ja tenia el tema que ho vaig veure a la tele: "Oh, fuck, és el mil·lenari, tio".

Un dels singles és El ball de la civada, una versió de la cançó tradicional.

— És un tema que resumeix molt bé el disc: estem agafant una cançó tradicional catalana, amb una lletra molt potent i soc jo rapejant.

Sents que has estat sembrant tots aquests anys i ara és el moment de recollir?

— Suposo que sí. Soc un tio que sempre m'he pres el treballar de manera molt personal, em passo tot el dia currant en el meu projecte, des que m'aixeco fins que me’n vaig adormir. L'analogia de sembrar i collir el blat l'he fet servir bastants cops en diferents temes. Per mi, collir el blat és com treballar i quan guanyes els diners és quan passes la segadora. El moment en què t'entra la nòmina és com ballar la civada, ballar quan et cauen els diners.

A la cançó hi rapeges frases molt directes com "Ho farem una altra vegada" i "Per A tu 4 barres, per a mi és un hit, per a tu 4 barres, per a mi un país". Fins a quin punt la música és una eina política, per a tu?

— Trobo que, per desgràcia, fer-ho en català ja és un posicionament polític. Perquè, per exemple, El ball de la civada s’ha viralitzat fora de la gent que em controla i de cop t'insulten simplement per cantar en català. Hòstia, si jo no m'estic fotent amb ningú, només estic defensant la meva llengua, el meu país i on considero que pertanyo. I hi ha molta gent que s'ho ha pres com "és un atac cap a mi". No estic atacant ningú, estic fent la meva i ja està! Llavors, crec que no deixa de ser política, sobretot quan tens en compte l'estat del català actualment, perquè sembla que fer música en català és un acte polític de reivindicació del català, perquè vols que el parli més gent, vols donar-li corda, perquè si no, cantes en castellà i ja està, però tampoc sento que faci política activament, dient què està bé, què està malament, has de votar això, aquests són els dolents... Quan escolto un disc o miro una pel·lícula m’agrada fer anar l’esperit crític.

Hi fas referència, al català: "La meva àvia no va poder estudiar en català i ara el seu net omple la plaça cantant en català". Aquest és el camí de la normalització?

— 100%. La normalització passa perquè hi hagi música guapa i música de merda, hi hagi premsa rosa o contingut que simplement diguis "quina merda". No ho hem de comprar tot perquè sigui en català, però hem de tenir de tot per normalitzar el català. No pel simple fet que un tema sigui en català l'hem de potenciar si no és guapo, però alhora la normalització de la llengua i d'un país passa per tenir de tot en català.

També hi ha un dard: "De rebre l’ingrés i no fer res més, digue'm Joan Manuel Serrat".

— No és un dard, home, és una picada d’ullet, perquè la cançó té tres-cents anys però tothom recorda El ball de la civada de Joan Manuel Serrat amb els arranjaments d’Antoni Ros Marbà. Però alguna altra cosa sí que hi ha, al disc. Sempre tiro coses, però no dards: visc molt tranquil, no necessito tirar-li dards a ningú.

A Montserrat sí que parles dels punyals que volen en el món de la música.

— És un tema que parla de menjar calladet i menjar el doble, de fer la meva i estar una mica apartat de tothom, però seguir pel meu camí. I em va sortir la barra "segueixo en peu: Montserrat" referint-me a la muntanya, que plou o neva però està allà, i de sobte té el doble sentit amb ma mare, que es diu Montserrat, i em va semblar tan potent que el tema s’havia de dir així. Crec que els punyals són intrínsecs en l'ésser humà. M’hi he trobat en la música però m’hi he trobat més a la vida. En parlo a Bon vent i barca nova, que és una cançó que pot ser d'amor-desamor, però sobretot és una cançó que parla d'amistat, que crec que no n'hi ha tantes. El sentiment de tenir una persona a prop que et vol veure bé, però no et vol veure millor que ell. Jo si tinc un amic de debò que ha aconseguit fites, estic content com si les hagués aconseguit jo.

El disc està ple de frases fetes i dites, referents geogràfics o gastronòmics, de diferents generacions. És una manera de naturalitzar tot un paisatge català?

— 100%. Si 10 vol és el més icònic, en aquest sentit. Hi van passant referències; de cop t'estic parlant de Rüştü, el porter mític del Barça; t'estic parlant de Gat i gos; t'estic parlant de la salsa viandox de Terrassa; de Cavall Fort; de Fort Knox; de mil conceptes. El que sempre m'ha molat més del rap és quan et tiren un codi i l'has de buscar. He après molta cultura general, moltes coses de la vida, a base d’escoltar rap. He descobert sèries, pel·lícules, conceptes que no hauria descobert si no fos perquè tota la vida he escoltat rap.

Dius a Prudenci Bars que et vas casar amb la música però "si han de ser maldecaps, fama i ansietats, vull divorci".

— Sí, però sempre mirat des del privilegi. Tots els curros tenen coses dolentes. Potser a tu t’agrada la teva feina però fer una entrevista al Dami et fa un pal de l'hòstia. Jo tinc un curro que hauria somiat tota la vida però, òbviament, hi ha coses dolentes, i el que més factura m'ha passat és que porto set o vuit anys dedicant-me a això, en què des que em llevo fins que me'n vaig a dormir estic pensant en això. No puc parar. Mai. Jo, que soc una persona bastant neguitosa, quan hi ha èpoques de moltes coses, em costa respirar [es prem el pit], ho visc amb ansietat.

Trobes que la pressió de l'expectativa o la popularitat et passa factura?

— Popularitat? [incrèdul] No. Això és una cosa que es perd quan has fet coses que mínimament han funcionat. Amb el temps que porto fent música he fet coses tan diferents que la gent que em segueix ja entenen que Lildami ni tan sols és la música, sinó fer el que em ve de gust en cada moment, sigui un rap, o Supermercat, o una havanera: l'únic que em diferencia és que no tinc por d'experimentar.

Justament Supermercat, que té milions de reproduccions, segurament és una porta per a un públic més ampli que el de l’urban.

— Quan vas a un concert, ja veus qui està esperant Supermercat. Rotllo: "Tio, he vingut aquí perquè facis aquest puto tema i vull pirar". Tinc com quatre o cinc temes d'aquests, com T’estimo igual o M’és igual, que a mi m'encanta fer en directe, són temes que adoro, i penso que són els peatges a pagar, en el sentit que faré Supermercat però també t'hauràs de menjar un tema del 2019 que es diu Tu també moriràs, i que la tornada diu: "Fill de puta, tu també moriràs". És guapo de veure'ls les cares, si van amb nens. Aquesta és la norma: has de pagar el preu complet.

Això que a Pokkibo descrius el gendre perfecte.

— Sí, quan escrivia aquest tema m’imaginava el típic assassí en sèrie de les pel·lis, que tothom diu: "No m'ho esperava! Sempre saludava, sempre treia les escombraries, em va canviar una bombeta". [parafraseja la cançó] "Un veí perfecte, un treballador obedient, l'heroi que para una bala pel teu president". Al final ningú és perfecte en tots els àmbits i és millor que siguin pocs i bons, i això en tots els àmbits; pocs amics i bons. És difícil, però vull intentar no viure en aquest consumisme de voler cada cop tenir més, tenir més, sinó que el que tinguem estigui guai.

Aquí hi ha més seny que rauxa. Tu de quin equip ets?

— Ho porto tatuat [m’ensenya el braç], tinc el Gat i gos, el seny i la rauxa. Sempre m’he sentit en aquesta dualitat. Sobretot quan currava com a enginyer era el gos, el seny, la racionalitat, i la rauxa era la persona que feia música, l’espontaneïtat. Soc molt racional, ho analitzo tot molt abans de prendre una decisió, perquè vull que sigui la millor. Ho faig fins i tot si m’he de comprar un telèfon o una planta. Escrivint es nota quins són els temes de rauxa, com el Si 10 vol que fem amb Galgo Lento, o els racionals, com Bon vent i barca nova.

Has deixat mai algú així?

— No, no. Soc mala persona, però no tant. No ho recomano, no.

El camí, que fas amb Miki Núñez i la Black Music Big Band, parla del camí i les fites: on vols arribar?

— No tinc una ambició desmesurada. Sempre he sigut bastant racional en això, he tingut els peus a terra. Ningú de la meva família hauria donat un duro perquè arribaria on he arribat: no vinc de família de músics, els meus pares no són melòmans, no he anat a concerts amb ells, no he estat apuntat a un conservatori, no he fet música tradicional. Soc poc ambiciós perquè el que somiava fa deu anys ja ho he aconseguit de sobres. Primer va ser que un tema tingués mil visites. Després viure de la música. I quan ho aconsegueixes, te n'adones que és la putada de la vida, que estem programats per fer una cosa i no gaudir-ne, i estàs pensant en la següent; és el samsara dels hindús, aquesta sensació de buidor existencial. No sé quin serà el següent pas. Em crida zero l'atenció convertir-me en un artista a nivell espanyol: quin pal fer un bolo a Zamora, però no per Zamora, sinó perquè jo toco aquí, dormo a casa... La meva ambició és viure tranquil amb la gent que m'estima al costat i ja està.

Has fet incursions a la televisió. És un camí obert?

— No ho sé. La vida té això, que mai saps on seràs d'aquí cinc anys. Em van proposar el càsting d’Eufòria i, com que sóc un flipat, vaig pensar: "Crec que puc". Això és un pensament molt testosterònic: "Crec que soc capaç d'aterrar un avió, si m'ho dicten des de la torre de control. No pot ser tan xungo". I de cop vaig descobrir que és una cosa que m'encanta i no m'hi havia vist mai. Qui sap on acabarà. Soc una persona que intenta no tancar-se portes al que hagi de venir. La vida és massa curta per quedar-te en una habitació. Esclar que fot por que les coses no vagin bé, però és el que m'ha motivat sempre a fer els millors temes, a treure el millor de mi. Por de fracassar mai n’he tingut, perquè el pitjor que em pot passar és tornar on estic.

Al disc tornes a rapejar més, però també té una sonoritat molt pop. Com serà en directe?

— Farem un the best of Lildami, amb els temes que més ens mola fer en directe i que més funcionen, que hem rearranjat, i hi hem afegit quasi tot el disc nou, que ja està pensat amb banda, guitarra, teclat i bateria, que li dona una vibe increïble. Penso en què pot absorbir el projecte com a tal i què és viable econòmicament i pel que fa al muntatge, perquè de vegades tens quinze minuts per entrar. Sempre he intentat entendre el lloc que tinc dins de la indústria, què puc fer i què és una flipada extra.

Com veus l'escena urbana en català, que fa uns anys que està en ebullició, creus que vas aplanar una mica el camí?

— És maco, sobretot perquè el que fa que una escena sigui real i no un bolet és que pots triar, que hi ha varietat, que tens grups que pots posar a la mateixa bossa però entre ells tenen diferències. Penso que sí que vam tenir la sort de fer algunes passes que no s'havien fet abans dins del gènere, i això és guapo en l'àmbit de la comunitat. Si he pogut ajudar en la normalització a l'escena urbana, estic content.