El poder de la vestimenta a l’enterrament del papa Francesc

Dossier Adeu a Francesc: i ara què? 5 articles

• Últim adeu multitudinari a Francesc, el papa del poble
• “Hem vingut al funeral per donar les gràcies al papa Francesc”
• El poder de la vestimenta a l’enterrament del papa Francesc

  

• Cinc minuts i tres dinars en un dia per triar el nou papa
• A pa i aigua i que els cardenals es mullin: les claus històriques dels conclaves

Si una cosa sap fer molt bé l’Església catòlica és transmetre contundentment poder i autoritat a través de la roba. Els bons dissenys són aquells que no cal canviar amb el pas del temps i que, per tant, es converteixen en eterns. En el seu cas, duen una indumentària que parteix de l’època medieval i que ha sobreviscut amb poques variacions fins a l’actualitat. Un fet que explica per què peces com la sotana són un vestit, ja que, en el moment de codificar-se la seva vestimenta, els homes encara no duien pantalons. Una indumentària que parteix d’una senzillesa formal per reforçar la idea de pretesa renúncia als béns materials, que cau a miques quan veus desplegaments com els d’avui, on l’Església exhibeix com un paó els tentacles del seu poder.

La indumentària catòlica, a més, es caracteritza per tenir un ric entramat simbòlic, com per exemple el seu joc cromàtic. Els colors dels papes, per exemple, són el vermell i el blanc, com exemplifica el fet que al papa Francesc se l’hagi enterrat amb una sotana blanca i una casulla vermella. En el cas del blanc, argumenten que fa al·lusió a la puresa, mentre que el vermell és una referència a la sang del martiri de Crist i s'utilitza en funerals dels pontífexs. Però, més enllà d’aquestes justificacions, que queden molt bé per la seva connexió amb la Bíblia, cal saber que en el passat eren colors per demostrar poder. La gamma cromàtica que va del vermell al porpra, colors molt utilitzats pels alts càrrecs eclesiàstics, provenia d’un mol·lusc molt difícil d’obtenir, la qual cosa feia que tan sols els grans dignataris el fessin servir per demostrar el seu poder enfront d’un poble que no podia permetre’s ni comprar teixits tintats ni mantenir blanques les seves vestidures. Enmig d’un poble vestit majoritàriament de color beix, els alts càrrecs religiosos es distingien i imposaven la seva autoritat a través de la brillantor del vermell i la pulcritud del blanc. Una distinció de colors que també s’aprecia en la vista de dron del funeral, amb una extensa taca negra que contrasta amb els religiosos i la Guàrdia Suïssa Pontifícia, els únics autoritzats a portar colors vius.

No es pot negar que, en general, som de bon conformar, ja que hem elevat a categoria de gesta revolucionària el simple fet que el papa Francesc preferís unes sabates negres en comptes de les blanques o vermelles característiques dels seus antecessors. Més que reformar la indumentària papal, simplement va renunciar a desplegar al màxim les seves possibilitats, en contraposició al gust ostentós i conservador de Benet XVI, que va tirar la casa per la finestra en qüestions ornamentals, amb mocassins vermells de la casa italiana Adriano Stefanelli, el camauro (barret) de vellut i ermini, les joies o luxoses capes pluvials.

Zelenski, protagonista

Si una cosa sap fer bé també l’Església catòlica és imposar als altres què han de fer i pensar, i per això des d’assistir a una audiència papal al Vaticà fins a entrar en una església suposa també acatar uns protocols vestimentaris. Aconseguir que els altres es dobleguin als mandats estètics que els imposes és una manera clara de demostració de poder i adoctrinament.

En el cas de l’enterrament, els homes han de dur vestits jaqueta foscos i sabates tapades, la qual cosa ha fet que Volodímir Zelenski, per primera vegada des de fa tres anys, hagi aparcat la seva samarreta militar per una jaqueta, d’altra banda, molt similar a la guerrera. Les dones també han de vestir de negre, però en el seu cas se’ls exigeix una demostració visual de decor moral. No poden deixar al descobert ni braços ni cames més amunt dels genolls i, a més, se’ls recomana cobrir-se els cabells, tal com han fet la reina Letícia, Melania Trump, Jill Biden o Mette-Marit de Noruega. Un clar ressò de la idea masclista que ens ha acompanyat durant segles, de considerar indecorosos els cabells de les dones. El que queda clar és que l’Església catòlica és magistral a l’hora de performar el poder i que poc ha d’envejar les superproduccions de Hollywood o la setmana de l’alta costura de París.

Dossier Adeu a Francesc: i ara què? 5 articles

• Últim adeu multitudinari a Francesc, el papa del poble
• “Hem vingut al funeral per donar les gràcies al papa Francesc”
• El poder de la vestimenta a l’enterrament del papa Francesc

  

• Cinc minuts i tres dinars en un dia per triar el nou papa
• A pa i aigua i que els cardenals es mullin: les claus històriques dels conclaves