Tomàs Molina: “No he preguntat quan prendré possessió de l’escó; quan passi, passarà”

BarcelonaTomàs Molina (Badalona, 1963), una de les cares més populars de la televisió, cap de la secció de Meteorologia del 3Cat, ha tingut un últim any mogut. A l’abril va deixar de fer pantalla perquè va presentar-se a les eleccions europees com a número 4 de la candidatura Ara Repúbliques (ERC-Bildu-BNG). Els tres primers de la llista van ser elegits i ell, si tot va bé, serà eurodiputat el 2027, substituint la candidata del BNG. Aquestes festes de Nadal l’hem tornat a veure fent la informació del temps i dimarts que ve, a la universitat, defensarà la tesi sobre el canvi climàtic i es convertirà en el doctor Molina.

Què és el millor que t’ha passat l’últim any?

— Que, si Déu vol, el dimarts 14 de gener seré doctor. És el dia que defenso la meva tesi doctoral. En els últims anys, des d’abans de la pandèmia, una de les prioritats de la meva vida és el doctorat.

Per què?

— Perquè, des de sempre, m’ha fet il·lusió ser doctor i ara que s’acosta encara més. A tu i a mi presentar ja no ens deu posar especialment nerviosos. Doncs això em posa nerviós.

Què defenses a la teva tesi?

— Si Déu vol, seré doctor en Comunicació i la meva tesi és en comunicació del canvi climàtic per augmentar-ne la consciència en l’opinió pública i millorar la presa de decisions. Si alguna cosa li cal al canvi climàtic és que prenguem decisions que siguin efectives, que puguin passar.

Et dic tres frases que he sentit últimament al voltant del canvi climàtic i em dius amb quina estàs d’acord i amb quina no. La primera: estem pitjor que mai.

— No.

Sempre han passat coses.

— Sí.

El món s’acaba.

— Nooo. No estem pitjor que mai, estem diferent que sempre. Jo ho comparo amb l’edat. Estic millor ara amb 60 anys que quan en tenia 30 o que quan en tenia 20? No ho sé, depèn. Millor no seria la paraula. Seria diferent. Érem tres mil milions i mig de persones al món, quan jo tenia 20 anys, i ara som vuit mil milions. Això es nota en el planeta. Igual que amb l’edat, que hem de tenir una actitud personal de salut, el nostre planeta també requereix aquesta actitud.

Què no t’agrada de com es comunica últimament el canvi climàtic?

— Jo ho comparo amb la comunicació política. La política ara s’ha convertit en aquesta mena d’exabrupte, de blocs que piquen però que no busquen una solució conjunta, sinó que busquen un màxim impacte. S’ha de trencar aquesta dinàmica, quan parlem de canvi climàtic. Hem d’orientar la comunicació cap a allò que les persones puguem percebre que ens va bé.

T’havia demanat què és el millor que t’ha passat l’últim any. Ara et pregunto el contrari: què ha sigut el pitjor de l’últim any?

— Potser temes de salut en la família, que m’han complicat el que ha sigut la millor cosa, la tesi. Quan hi ha temes de salut, tot es fa més difícil.

Aquests últims dies t’hem vist tornant a fer el TN a TV3. Què ha suposat per a tu?

— El que és curiós és què va suposar no fer-ne. Jo parlo amb mi mateix i em dic: “Molina”. No ho fas, tu, això?

No, no encara.

— Doncs jo sí. Crec que els que sortim per la tele i tal ens hem de parlar. I jo pensava: “Què et passarà quan deixis de sortir per la tele?” No em va passar res. T’ho dic de veritat. No vaig tenir una sensació especial. I ara tornar a sortir de diverses maneres, perquè tampoc és que surti ni sortiré de forma tan... ja ho veurem, ja ho veurem. La cosa serà anar veient què passa. Però ni quan vaig deixar de sortir ni ara que torno a sortir m’ha passat res d'especial. I tot això ho trobo curiós.

Hi va haver un dia que tu vas encarar un TN com si fos l’últim, després de 37 anys. I aquell dia tampoc va ser especial?

— Paraula d’honor que no, però paraula d’honor, eh! I a més va ser una decisió absolutament meva. Va ser un Divendres Sant.

Què ha canviat perquè hagis estat vuit mesos sense sortir per la tele i ara hagis aparegut?

— De mica en mica, doncs suposo que... S’anirà veient, no és que hi hagi ben bé res planificat. S’anirà veient.

Però són aparicions puntuals?

— De moment, sí.

Eren substitucions?

— Correcte. Nosaltres som una secció petiteta. Vaig sortir el dia de Reis perquè soc l’únic que té els fills molt grans i no ha d’anar a la cavalcada. Algú havia d’anar a fer el TN.

Què has fet tots aquests mesos que no t’hem vist?

— He estat a la tele. Soc el cap de secció. De fet, ara estem en la fase de renovar tots els informatius i nosaltres també ho estem renovant tot. M’estic dedicant sobretot a això.

És curiós que quan t’he preguntat què és el millor o què és el pitjor que t’ha passat aquest últim any, en cap dels dos supòsits m’has esmentat el teu salt a la política.

— És que no és un salt a la política.

Doncs la decisió de presentar-te a les eleccions europees.

— Això sí.

No sortir elegit com a eurodiputat t’ha deixat descol·locat?

— Jo potser és que no soc gaire de col·locar-me ni de no col·locar-me. Faig les coses perquè crec que les he de fer. Em fa gràcia perquè em parles de salt a la política i l’altre dia vaig ser a Brussel·les i hi ha dos meteos més com jo, un que és suec i un que és grec. Els hi preguntava per què ho havien fet i tots van dir exactament el mateix que jo: que hi va haver un dia que s’havien espantat. El de Grècia em va dir que li havia passat amb una onada de calor descomunal, que gairebé no el deixava ni sortir de casa. En el meu cas també van ser les onades de calor al Mediterrani. El mar se’ns està tornant boig. Tenim temperatures de trenta graus a l’aigua. Si el mar se’ns escalfa, vol dir que això està aquí per quedar-se i ja no podem dissimular. Aquí torno a parlar amb el Molina: “Molina, s’ha de fer alguna cosa. Els altres ho fan? No. Doncs, Molina, fes-ho tu”.

A les eleccions va passar una cosa curiosa, que ni surts ni no surts.

— No surto.

Però teniu un pacte amb el qual us partireu la legislatura amb l’Ana Miranda, del BNG. Ella farà la primera part i tu, la segona. De manera que et quedes uns anys en stand-by. Això és el que jo deia si t’havia descol·locat.

— No tant. Hi ha aquesta mania de mirar les coses com si fossin o blanc o negre i també hi ha tots els nivells de grisos. Jo no soc ni de grans pujades ni de grans baixades. Jo soc molt del mig. Serà així? Doncs serà així.

Aquella nit, quan veus que no has sortit i que et toca esperar tres anys per anar al Parlament Europeu, què penses?

— Ho trobo curiós. Era allà amb un grup de persones que eren molt diferents de mi, amb unes formes de fer les coses molt diferents de mi, amb uns nervis, amb una situació tensa molt diferent de la que estic acostumat, i ho trobo curiós. Ja sé que no m’estàs creient.

No et trec de la paraula “curiós”.

— Jo tendeixo a avorrir-me amb molta facilitat. M’agraden els reptes, sobretot m’agraden els reptes intel·lectuals. Si alguna cosa m’agrada a mi són els reptes intel·lectuals. Ho vaig trobar una curiositat molt interessant i que val la pena de viure. I ja està. Si sortia o no sortia, sé que no m’estàs creient...

T’estic escoltant.

— Paraula d’honor que era allà i pensava: “Que curiós que és tot això”.

T’era igual sortir com no sortir?

— M’és absolutament indiferent. No! O sigui, volia sortir, perquè crec que ho he de fer. I encara et diré més: crec que tinc algunes habilitats que em permetrien i em permetran, si Déu vol, fer que algunes coses passin. I per tant, espero poder-les fer.

No t’era igual, doncs.

— Com totes les coses a la vida. És com quan compres loteria. Et faria il·lusió que et toqués, però si no et toca, no ets desgraciat, tampoc. Ja saps que sovint la loteria no toca. En aquest cas, suposo que al final em tocarà i espero ser capaç de fer el que vull fer.

Pel que vas poder veure durant la campanya, la política era com te la imaginaves?

— No, no, no. És curiós. Tot ho trobo curiós, jo. Tu i jo som comunicadors, o tenim el nostre guió o ens donen una escaleta i nosaltres la complim. Nosaltres ho tenim més organitzat i allà és més tot uh, ea. Aquesta va ser la meva sensació, que les coses es feien sense una gran organització. Sortim i ho fem.

Et posava nerviós fer actes de campanya?

— Zero. A tu et posa nerviós presentar un acte?

Però jo no he fet mai un acte de campanya electoral.

— Però l’efecte és el mateix. Com a persona comunicadora, és una audiència i un text per dir.

Quan és que has de prendre possessió de l’escó?

— Serà, si Déu vol, el 2027. La veritat, ja sé que no em creuràs...

Quina mania que no et crec... Per què creus que no et crec?

— Per com interaccionem, perquè hi has insistit diverses vegades. Si t’he de ser sincer, no ho he ni mirat, i per tal com em mires sé que no t’ho acabes de creure. Sé que és al voltant del 2027, però no ho he preguntat, mira com t’ho dic. És veritat, ni ho he preguntat. Quan passi, doncs passarà.

Hi insisteixo per última vegada, perdona: és com si volguessis amagar la il·lusió que et fa ser eurodiputat.

— No, per què l’he d’amagar? Sí que em fa il·lusió. Si ha d’arribar, arribarà, i si no arriba, no arribarà. No ho sé, soc així. Jo vull que passin coses, perquè estem obligats a adaptar-nos, sobretot els països del Sud.

Em sembla que t’he sentit dir alguna vegada que el risc és que a Catalunya tinguem el clima del Marroc.

— A Catalunya ja tenim el clima del Marroc de fa uns anys. Sempre hem tingut sequeres, però ara, després de la sequera, no tornes a la mateixa quantitat d’aigua que tenies abans. Com pots assegurar la demanda d’aigua? Doncs, amb dessalinitzadores i sobretot reutilitzant l’aigua. Has de tenir una aigua que no vingui del cel.

Quan dius que Catalunya ja té el clima del Marroc, què vols dir?

— Això, que tenim un clima del nord d’Àfrica. Quan jo vaig començar a la tele, gairebé mai hi havia nits tropicals. Una nit de 20 graus? Oh, oh. Ara tenim mig any de temperatures mínimes de 20 graus. Doncs, ja està. Quan els 40 graus arriben a un lloc i s’instal·len, ja no pots dir allò de: “Quina calor ha fet avui!” A Catalunya ja tenim llocs on s’arriba als 40 graus, al Segrià, a les Terres de l’Ebre, en algun interior de l’Empordà. Allà, les escoles no poden ser iguals. Necessiten aire condicionat. S’hauran d’adaptar.

Quan mires el cel, què hi veus?

— Hi veig senyals. M’agrada i m’enciso, però me’l miro més com a professional. Els meteos clàssics estem obsolets, perquè ara tots tenim el mòbil, vosaltres us el mireu i feu bé, perquè en general l'encerta. El paper d’un meteo clàssic, com ara jo, és entendre l’atmosfera i saber com funciona. Hi haurà coses en què la intel·ligència artificial ens guanyarà, però en la comprensió del fenomen físic encara tenim camp per jugar.

Quina és l’última vegada que has mirat el temps al telèfon?

— No tinc l’aplicació, em sap greu.

I l’última vegada que, pel carrer, t’han demanat la previsió del temps?

— Ja no. Abans passava més, però també era una manera de trencar el gel. Ara m’aturen, però no em pregunten el temps. Em demanen coses, que els doni un plus més de coneixement o de comprensió.

Les dues últimes preguntes són iguals per a tothom. Quina és l’última cançó a què estàs enganxat?

— No tinc cap cançó, ara. A Spotify, per exemple, estic escoltant els millors musicals de Broadway i hi canto a sobre.

Les últimes paraules són teves.

— Que jo t’havia dit “humm” i tu “haaa”. Però per això estem aquí, per servir a Déu i a vostè.

A veure, tu ens havies dit que no fos una entrevista política i crec que les preguntes que t’he fet no anaven de política. No he ni esmentat el partit. Eren preguntes personals, d’opcions personals que has pres.

— I són d’opció personal, sens dubte.

Gràcies, Tomàs.

— Molt bé, fins ara.