Servirà prohibir les xarxes als adolescents?
Els experts recelen de l’intent, reclamen regular l’algoritme i sospiten que els menors de 16 anys trobaran vies per saltar les barreres
BarcelonaEl govern de l’Estat promou la llei de protecció dels menors en l’entorn digital, que aquestes setmanes està en tramitació parlamentària. Entre les mesures que inclou, destaca la prohibició d’accedir a les xarxes socials si no es tenen un mínim de 16 anys. La mesura és controvertida perquè, tot i que hi ha consens sobre els efectes perniciosos d’aquestes plataformes sobre els adolescents, es discrepa, en canvi, en l’efectivitat que pugui tenir. Algunes veus alerten que no ataca el problema d’arrel, que és la mateixa naturalesa d’uns algoritmes que promouen la toxicitat, la polarització, l’addicció, la dispersió o els conflictes amb el propi cos.
“Em preocupa l’enfocament que s’està donant”, explica Liliana Arroyo, doctora en sociologia i especialista en innovació social digital. “Em sembla més evident que mai que la solució no és la prohibició sinó l’acompanyament i l’educació. Cal aconseguir que sigui il·legal explotar l’atenció i fer mercadotècnia amb les dades”, afegeix. Sobre la mesura de retardar l’accés als 16 anys, ho considera “ajornar el problema perquè no es va a l’arrel”. De fet, ho veu fins i tot contraproduent: “Pots agreujar el problema, perquè si el primer contacte és als 16 anys i no hi ha hagut aquest acompanyament progressiu i adequat, els efectes poden ser encara pitjors”.
Arroyo planteja, a més, que aquest concepte del solucionisme tecnolegal acaba aconseguint "més distància entre els adults referents i els adolescents si resulta que els adults són el recordatori constant de la prohibició": "Al final, aquestes mesures provoquen que es deleguin les responsabilitats parentals de la tecnologia en la llei". La sociòloga recorda, a més, que les mesures implantades poden esquivar-se fàcilment amb l’ús, per exemple, de les xarxes VPN, aplicacions que permeten emmascarar el lloc des d’on es fa la connexió i, per tant, esquiven els controls d’un determinat estat.
Aleshores, quin ha de ser el paper de l’administració? “Les polítiques públiques haurien d’entendre que no és una lluita que hagin de fer les famílies o els centres escolars sols”, explica Arroyo, i afegeix: “Cal trobar la manera d’incorporar els adolescents al món digital de manera progressiva i proporcionada. Fer un itinerari per edats podria ser útil. I està bé que s’hagin incorporat preguntes sobre pantalles a les visites pediàtriques. Estaria bé tenir un programa de televisió on parlar del tema i que fos un espai per aportar referents. En definitiva, cal generar consens i opinió pública, partint de la idea que cada família tria el seu model de criança i sempre hi haurà certa discrecionalitat”.
La inevitabilitat digital
Entre els crítics a l’aproximació per prohibició d’accés hi ha també un cert consens a l’hora de criticar les paraules que solem posar a aquest problema. El terme addictes a les pantalles, per exemple, genera controvèrsia. Segons un informe d’Unicef, en els països desenvolupats es calcula que un de cada cinc adolescents és addicte a les xarxes socials o als jocs en línia i videojocs i, d’aquests, un de cada deu acabarà patint una depressió. Però, més enllà d’això, es poden donar situacions d’abús o d’ús problemàtic al marge del temps diari de consum de pantalles.
Ara bé, cal vigilar a l’hora de parlar d’addicció. “Penso que parlar dels adolescents en general com a addictes és una fal·làcia. Com a símptoma clínic, no superen el 3,5%, en un ús que inclou el 95% de la població. No és gens menyspreable, però no és epidèmic”, explica José Ramón Ubieto, psicòleg clínic i psicoanalista, autor del llibre ¿Adictos o amantes? Claves para la salud mental digital en infancias y adolescencias. Les dades provenen de la unitat de ludopatia de Bellvitge i són similars a les d’altres estudis, que parlen d’un 25-30% de joves que en fan una sobreutilització (no patològica) o un 10% que incorren en pràctiques problemàtiques (que no són l’addicció a la pantalla mateixa).
“En sentit col·loquial, esclar, tots som addictes. Però ens hauríem de preguntar si hi ha alguna relació entre la manera com anomenem els adolescents i les postures properes als populismes d’extrema dreta”, considera Ubieto. “Els tractem d’addictes, autistes, violents... Els anomenem des del dèficit. Els adolescents ens provoquen fascinació per la potència pulsional màxima, però alhora ens horroritzen quan en veiem el costat més fanàtic. Evidentment, comporten problemes, però els veiem massa patològics”, opina, i proposa el terme figital –híbrid de físic i digital– per assumir que ja no hi ha dos mons diferenciats, un online i un offline, sinó que es donen tots dos simultàniament i, per tant, les aproximacions des de la prohibició no són realistes.
“Si els identifiques en termes patològics, es posaran en alerta i desconfiaran perquè els estàs jutjant com a addictes”, diu Ubieto, que afegeix: “Per això proposo dir-ne amants, però no en el sentit platònic, perquè l’amor també pot resultar tòxic. Diguem que tenen una relació complicada... amb els mòbils”. Arroyo coincideix a considerar que és molt diferent dir-li a un adolescent “Estàs enganxat al mòbil”, amb la càrrega que comporta, que no pas un “No m’escoltes”, en què s’apel·la al valor de la comunicació interpersonal.
Com a mínim intentar-ho
Una de les veus favorables a la prohibició és la de Jordi Royo i Isach, psicòleg i director clínic d’Amalgama 7, un gabinet amb diversos centres residencials propis on es presta atenció actualment a 181 joves amb trastorns diversos i que són alhora hospital, escola, casa de colònies i residència d’estudiants, amb els quatre equips corresponents per a cada branca. “Que hi hagi cinc ministeris implicats és una bona notícia. A vegades s’ha treballat massa com regnes de taifes on cadascú feia la seva guerra i, per tant, és bo veure que parlin d’una protecció de la salut física, psicològica i emocional des de la transversalitat”.
Royo veu amb bons ulls la prohibició de l’accés als menors de 16 anys i defensa, a més, que els pares o tutors puguin supervisar l’ús que fan els adolescents dels dispositius: “En algun moment haurem de respondre, dins del dret, quines prioritats atorguem. ¿El dret a la privacitat és superior a la salut emocional dels nois? Un pare o una mare d’un menor tenen tot el dret a mirar-li els pantalons, els calaixos... i el mòbil, si tenen una sospita raonable que pot estar sent víctima de qualsevol abús”. I afirma: “Un menor de 14 anys és inimputable i fins als 18 anys el responsable subsidiari són els pares. Doncs bé, si tenen responsabilitat, han de tenir també l’autoritat”.
Aquest psicòleg creu que la clau és l’aplicació: “Els menors no poden comprar alcohol per llei, però sabem que ho aconsegueixen fàcilment. A Finlàndia, en canvi, ningú s’hi arrisca perquè sap que les conseqüències, si l’enxampen, són molt més greus”.
Royo es mostra crític amb la penetració que han aconseguit les pantalles: “No són una opció, són una obligació. Els adolescents no poden decidir si les volen o no; ha esdevingut una necessitat i qui no té l’últim mòbil més potent és un pària. El pantallisme porta problemes evidents. Tenim disparats la síndrome d'Asperger i el trastorn de l’espectre autista. Els adolescents dormen una hora i 45 minuts menys que en l’època prèvia als telèfons intel·ligents, hi ha més casos de TDAH... Amb aquest panorama, identificar les edats hauria de servir perquè, d’entrada, poguessis protegir almenys els menors de 16 anys”.
En canvi, Simona Levi, presidenta de la plataforma Xnet, dedicada a la defensa dels drets digitals, creu que les mesures que promouen les barreres d’accés estan desenfocades. “Més que prohibir als usuaris, el que caldria és prohibir els algoritmes que polaritzen, enganxen i promouen missatges agressius i d’odi”, explica a aquest diari. “De la mateixa manera que no es permet la venda de tòxics bancaris, tampoc s’hauria de permetre que els algoritmes siguin tòxics. Per això demanem que l’algoritme sigui transparent. L’scroll infinit ja fa temps que se sap que és perniciós. Potser caldria obligar, per exemple, a fer que s’aturi cada vint missatges, per demanar una confirmació activa que es vol seguir baixant. Musk diu que tot plegat és una qüestió de llibertat d’expressió, però no. Per a ells, és un negoci. Doncs aleshores el que hem de fer no és tocar l’usuari, sinó aquest negoci tòxic”.
