Fa uns dies s’ha publicat un llibre sobre la vida d'en Josep Pallach, del reconegut periodista i escriptor mataroní Joan Safont. No us estranyarà que l’hagi comprat i llegit. M’ha interessat molt el capítol 5, corresponent als darrers anys de la seva vida, el final de la dictadura franquista i l’inici de la Transició. És l’etapa en què jo el vaig conèixer i hi vaig tenir una bona relació d’amistat i col·laboració. La lectura m’ha fet reviure fets de fa uns 50 anys, que torno a recordar i que m’agrada explicar, ja que penso que van ser importants per al futur de Catalunya, per a la nostra relació amb l’Estat i per al paper que van jugar els diferents partits polítics catalans d’orientació socialista. Em centro només en tres punts dels meus records.
1. La meva política abans de Pallach. Durant els anys 60 i principis dels 70 jo no coneixia en Josep. Eren uns anys en què no hi havia activitat política permesa, però sí que hi havia molta política oculta, que no es feia a través de partits sinó d’espais i organismes que tenien unes altres finalitats formals, com sindicats obrers, agrupacions empresarials, grups universitaris, col·legis professionals, organismes de l’Església o fundacions privades. No vaig formar part de cap partit, però vaig fer molta política a través de molts d’aquests grups. Entre d'altres, vaig ser delegat de l’Escola d’Enginyers Industrials, directiu de l’ICESB (Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona), cofundador i dirigent de Justícia i Pau, degà del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya, dirigent d'ANIEL (Asociación Nacional de Empresas de Electrónica)... En totes elles, a part de la seva activitat oficial, hi havia una forta dimensió social i política que esperava clarament el final de la dictadura i preparava l’arribada d’una situació democràtica, amb l'autorització de partits. Fins aquí, vaig tenir molt poca relació amb Pallach.
2. Pujol i Pallach. Aquesta tasca, complementària a la meva feina empresarial en el món dels computadors, va suposar conèixer i col·laborar amb moltes persones clarament polítiques que preparaven el retorn de partits dels anys 30 o la creació de nous partits. Jordi Pujol i Josep Pallach, l'un directament i l’altre a través de coneguts comuns, em van convidar en dates molt properes a assistir a dues reunions, al monestir de Montserrat, en les quals es van posar les primeres pedres del que serien Convergència Democràtica i el Partit Socialista de Catalunya - Reagrupament. La meva relació amb en Jordi era sòlida des de feia temps i, en canvi, amb en Josep era molt recent, però m’agradava molt més la seva orientació social. Vaig dir amb franquesa tant a l’un com a l’altre que aniria a les dues reunions i després prendria una decisió. L'orientació sociodemocràtica de Pallach era el que buscava, i aquesta va ser la meva decisió. En els anys que vaig ser al govern, a Madrid, i a la Comissió, a Brussel·les, vaig ajudar tant com vaig poder el president Pujol, tant perquè era el president del meu país com per la nostra bona relació personal.
3. El socialisme a Catalunya. El període en què vaig participar en la gestació del nou partit socialista, sota la iniciativa de Pallach, va ser una època important. Aleshores existien al país tres grups diferents que volien ocupar l’espai de la socialdemocràcia: el PSC-R, el PSC-C i la presència del PSOE espanyol. Recordo aquells quatre o cinc anys com un període de discussió, però alhora d’una gran voluntat de col·laboració i entesa, pensant molt més en el que seria bo per al país i els catalans que no pas en els propis interessos de cada grup. L’actitud de Pallach, tant quan vivia com quan el recordàvem, va ajudar molt en aquestes prioritats d’entesa.
Poso tres exemples que em van afectar directament i que vaig sostenir amb gust. Per a les primeres eleccions al Parlament vam constituir una llista única entre gent del PSC-Reagrupament i Convergència i Unió. En el camp del socialisme democràtic vam aconseguir unificar els dos PSC catalans i pactar amb el PSOE la seva incorporació al nou partit: va ser el naixement de l’actual PSC sense cap lletra més. I en ocasió de la meva entrada en política en les eleccions municipals que vaig viure a Mataró, vaig ser elegit alcalde amb els vots del PSC, de CIU i del PSUC, cosa que va significar el suport de 22 dels 25 regidors de l’Ajuntament, i em va permetre una gestió consensuada i eficient. Sovint penso que actualment necessitem situacions com aquestes, tant a nivell local com autonòmic, estatal i europeu, si volem que els ciutadans vegin més resultats i no discrepàncies, enfrontaments i fins i tot insults. Recordem l’esperit de Pallach.
Acabo amb una anècdota molt trista. A la sortida del III Congrés de PSC-R, en Pallach em va dir si el podria acompanyar a Alemanya, ja que havia d’anar a negociar amb Hans Matthöfer i Willy Brandt la possibilitat de rebre uns ajuts econòmics dels socialistes alemanys, i jo el podia ajudar. Li vaig dir que comptés amb mi, i em digués quin dia... L’endemà va morir.
