Pot semblar que el combat pel respecte a la llibertat de pensament i d’expressió és més necessari que mai. I, tanmateix, vist amb perspectiva, ho ha estat sempre, de necessari, i és una lluita que no té final. Ho dic després de llegir Castellio contra Calví. Consciència contra violència, de Stefan Zweig. Més enllà de l’estil literari i de l’extraordinària documentació, m’ha impressionat la rabiosa actualitat d’aquesta obra. Publicada el 1936, enguany ha estat oportunament editada en català per La Segona Perifèria amb una traducció de Marc Jiménez Buzzi de molt bon llegir.
Castellio contra Calví tracta dels governs autoritaris, de les dictadures que aixafen drets personals i llibertats, i sobretot dels individus que s’hi enfronten arriscant la vida. També va de com els pobles veuen anul·lada la seva voluntat davant dels governants despòtics. Ens sona, oi? I ho fa explicant la història d’un home que resisteix en solitari un estat autoritari i el combat incansablement a favor de la llibertat de consciència i d’expressió. Zweig explica la lluita de Sebastià Castellio, professor de teologia a Basilea, contra el reformador Joan Calví, el creador d’un règim de terror a Ginebra i que per preservar-lo havia fet cremar Miquel Servet a la foguera.
Probablement, l’obra de Zweig ja estava condicionada per la seva pròpia actualitat, la del règim de violència que assotava Alemanya. Però ara és impossible no llegir Castellio contra Calví sense que et vinguin al cap els estils de govern de les noves extremes dretes i que auguren els que hi aspiren. I, encara, també ens recorda tota mena d’autoritarismes polítics i intel·lectuals, també d’esquerres –ni que sigui mig emmascarats–, amb les seves intoleràncies, censures i prohibicions. No s’oblidi que Calví mateix primer havia estat un crític radical de l’autoritat de l’Església catòlica, però que va acabar creant un règim encara més autoritari. Tot un clàssic de la política.
Una de les moltes formes d’arrogància ideològica i política actuals en què fa pensar Zweig són els ajustaments de comptes amb el passat imposant-li categories morals anacròniques que en el seu temps haurien estat incomprensibles. Uns ajustaments de comptes esbiaixats que, invocant la reparació de culpes intergeneracionals, més que no pas posar remei a mals passats, estan al servei d’interessos ideològics presents. S’hi ha referit el professor de filosofia francès Renaud-Philippe Garner en un article a la revista Marianne arran de les darreres tensions diplomàtiques entre França i Algèria. Garner afirma: “Si els francesos han de pagar pels crims dels seus avantpassats, això també val per als algerians que van practicar l’esclavatge”. Sí: la reparació de les culpes del passat, si és que té cap sentit, no només hauria de ser exigent amb una de les parts, sinó també amb el paper de les altres parts.
La lectura de Castellio contra Calví es pot fer en moltes direccions. A més de la que posa l’accent en el coratge de Sebastià Castellio, la que m’ha interessat més és la que denuncia la complicitat popular que aconsegueixen els lideratges autoritaris i dictatorials. I és que, com diu Zweig, “el terror d’estat ideat sistemàticament i exercit despòticament, paralitza la voluntat de l’individu i dissol i soscava tota comunitat”. Efectivament, la pregunta que ara ens fem és com uns dèspotes com Trump, Milei, Meloni, Putin, Netanyahu... tenen prou suport popular per governar. I, com també observa Zweig, fins i tot quan els avaladors de les dictadures es troben en inferioritat numèrica, la seva voluntat segueix uniformement unida; en canvi, la voluntat contrària sempre es mostra dividida i no és capaç de formar una força real alternativa. Una constatació impossible de no associar a l’actual divisió de l’independentisme davant del minoritari però consistent intent de subordinar-nos, encara més, a Espanya.
Ara i aquí, és cert, no es cremen heretges a la foguera, però sí a les xarxes. No hi ha tribunals de la Santa Inquisició però n’hi ha de la Sacrosanta Pàtria. Hi ha un suposat estat de dret, però no s’hi respecta la presumpció d’innocència. Hi ha llibertat d’expressió, sempre que no sigui suspecta de delicte d’odi o se la condemni a l’ostracisme. Hi ha uns pocs valents amb risc de passar pels tribunals, i molts porucs que troben confort i empara en la seguretat d’una submissió protectora.
Zweig, a partir d’un cas històric de fa cinc segles, dissecciona també el nostre món d’avui, amb els seus autoritarismes i les seves temptacions dictatorials, amb els nostres silencis i les nostres covardies, amb la solitud dels valents i el gregarisme dels porucs. Com ens retrata!
